Ens mereixem aquest tracte?


Una noia, de la que he fet amistat recentment, em va escriure denunciant un fet que, amb el seu permís, transcric en aquest bloc:

Vaig patir una caiguda el 29 de Desembre del 2007 a Ciudad Rodrigo, localitat distant aprox. 90 km de Salamanca capital, quan caminava per una zona sense asfaltar, que estava en unes condicions deplorables, plena de pedres i sots i enmig d’una pendent. Van passar com a mínim 50 minuts fins que va arribar l’ambulància. Quan em van recollir, em van traslladar al centre d’atenció primària on es van limitar a comprovar la gravetat de la fractura oberta de fèmur i a aplicar una mena de embenat rudimentari amb unes simples gases, subjectant les dues cames, quan el necessari en aquests casos de tal gravetat, amb ferida oberta i sortint l’os per sobre del genoll, hauria d’haver estat l’aplicació d’algun tipus de subjecció clínicament homologat per al meu trasllat fins a l’hospital. Tampoc em van donar cap analgèsic per alleujar els forts dolors que patia.

En arribar a l’hospital em van ingressar a urgències. El metge que em va atendre no em va donar cap calmant per reduir els forts dolors ni se’m va aplicar cap subjecció a la cama per a la seva immobilització. Què fa en realitat? M’eleva la cama i jo dono un crit de dolor. Davant d’això l’individu respon cridant: A VER, ¿
QUIEN MANDA AQUI? QUE TE CALLES! ¿QUIEN MANDA AQUI? ¡COÑO! Després d’això, em pugen a planta. Seguidament ve el traumatòleg i d’entrada ens llança la següent “lindeses”: EL PRIMER: ¿QUE HACE UNA CATALINA COMO TU POR ESTAS TIERRAS? ¿EH? CATALINA, CATALINA! L’indico que el meu nom és ANA i NO CATALINA. A continuació es dirigeix al meu marit i li diu: PUES NO VOY A PODER OPERARLA PORQUE TENGO LOS QUIRÓFANOS MUY SATURADOS. VERÉ SI PUEDO HACERLE UN HUECO A PARTIR DEL 8 o 9 DE ENERO. (La caiguda va ser el 29 de Desembre). Fa un parèntesi mirant-nos i després deixa anar altres “lindeses” com la següent: “USTEDES DECIDIRÁN. YO EN SU LUGAR, ME DECIDIRÍA POR EL TRASLADO A BARCELONA PARA QUE LA OPEREN ALLÍ, YA QUE EN BARCELONA, TIENEN MEJORES PRESUPUESTOS QUE NOSOTROS”. Es va donar mitja volta dient-nos que ens ho penséssim i que ja tornaria. Davant d’aquesta resposta ens quedem petrificats i com és lògic no podíem quedar-nos allà tant de temps, la nena havia de tornar a l’escola, és a dir, un autèntic desastre.

El meu marit va ser llavors quan va començar a mobilitzar-se, va trucar a la companyia d’assegurances del cotxe, es va posar en contacte amb una doctora explicant la situació i per aquesta part solucionem el trasllat en ambulància. Quedava per esbrinar a quin hospital de Barcelona s’efectuaria el trasllat i va ser llavors quan em vaig en recordar d’un bon metge i alhora d’un bon amic des de fa bastants anys
.
Organitzades ambdues coses, el meu marit va aconseguir, després de molts intents i precs, que el traumatòleg de l’hospital de Salamanca truqués al traumatòleg de Barcelona com és preceptiu. Quan li vam pregar a l’impresentable traumatòleg de Salamanca que si us plau truqués a Barcelona ens va contestar el següent: PERO VAMOS A VER,
¿POR QUÉ TENGO QUE LLAMAR YO A BARCELONA? Li contestem: Si us plau, perquè el traumatòleg de Barcelona vol parlar amb vostè per conèixer tots els detalls de l’estat de la pacient. Llavors dona un cop de porta i es va dient: LO HARÉ CUANDO TENGA TIEMPO. Estava molt clar que no volia col•laborar. El meu marit sempre l’havia de buscar per totes les plantes i passadissos, per seguir pregant-li i implorant que col•laborés.

Els dos dies i mig que vaig estar en aquell infern van ser com per escriure un llibre de por. La nit de cap d’any em van donar una ampolla de cava petita per al sopar (que evidentment, no la vaig prendre), les infermeres, amb tota la desvergonyia del món, cridant-me habitualment: LA CATALINA, ¿Y AHORA QUÉ QUIERE LA CATALINA? ¡QUE SE ESPERE, COÑO! De nit fumaven en els passadissos i el fum entrava per la escletxes de les habitacions, etc. No em portaven els calmants que em corresponien, havia de tornar a trucar una i altra vegada cada cop que necessitava alguna cosa.

Ara ve l’episodi del trasllat amb “ambulància” des d’allà. Em va venir a recollir una furgoneta mig adaptada per al transport sanitari, amb quatre embenats, una llitera del segle XV, amb corretges i poc més, i en aquestes condicions se’m trasllada en un viatge de 900 km amb un Gelocatil i un Clamoxil 500, com tota medicació.

Quan per fi el traumatòleg m’opera a Barcelona, l’informa al meu marit el següent: L’operació ha sortit bé, però va dir que hi havia un alt risc d’infecció per a la precarietat del tractament aplicat. El mateix doctor li va comentar al meu marit que no podia entendre el que havien fet els metges de Salamanca. Saps què va ser el pitjor? : NO em van posar antibiòtic en vena, que és el que havien d’haver fet, però ells ho van reflectir en l’informe escrit, però no el van aplicar.


El tracte rebut a l’Hospital de Salamanca per ser catalana, va ser humiliant i vexatori, encara inferior al que reben els ferits en els països pobres del Tercer Món.

He de dir que aquesta amiga encara pateix seqüeles d’aquesta experiència, tant físiques com psíquiques.

Em vaig quedar molt sorpresa i, a la vegada trista, de llegir aquesta història. Aquí, no vull ficar-me en el que poden ser prejudicis envers la procedència de la gent ni si aquest fet s’hauria de denunciar o no, sinó amb la manca d’un tracte mínimament humà . Tant la meva filla gran com el meu gendre i dos nebodes treballen en diferents hospitals. Saben que quan la gent va a l’hospital, va espentada, te por. Si es troben amb algú conegut, tan sols el fet de veure’ls i poder parlar amb ells, els tranquil·litza. Reconeixen les pors i miren que tot pacient es relaxi i, dins de les seves possibilitats, es trobi mitjanament bé, que confii amb els que el cuiden i que sàpiga que està en bones mans. El que van fer a la meva amiga no te explicació. M’agradaria pensar que ha sigut un fet isolat i que, vagis on vagis, això no passa. Em costa de creure que aquells que s’han dedicat a la Sanitat no tinguin com a prioritat la millora d’un pacient, el minimitzar el seu dolor i malestar, el fer-los sentir protegits. Què està passant? Tan arrelats son els prejudicis que no poden veure a la persona humana que tenen davant? 
 
 
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ens mereixem aquest tracte?

  1. Anonymous ha dit:

    Hola estimada Imma: Ja he llegit el teu bloc. Moltes gràcies per publicar la meva història, espero i desitjo que tothom sàpiga les penalitats que en un moment donat poden alterar greument la teva vida, fora de la nostra Catalunya.Fa temps que he volgut publicar-ho jo mateixa, però no m'havia decidit fins que vaig veure publicada la notícia d'una àvia, que per parlar en català no la van voler atendre en un hospital en concret. València pot ser? Ara no recordo exactament la ciutat. Això em va encendre una mica la sang i vaig decidir enviar la meva història al director de "El Punt", ja saps, a l'apartat “Cartes al director”, però encara no sé res, en veritat no sé si són publicades o simplement es queden allà.D’acord maca, una vegada més t'ho agraeixo i que sàpigues que encara que no et conegui en persona, per a mi ja ets una bona amiga i espero i desitjo que en la mesura que m'ho permeti la meva feina i quefers, intentaré buscar un forat per poder-te conèixer. (A veure si m’és possible).

  2. Per desgracia es així. La "sanitat" i els "professionals de la sanitat" de molts indrets del país veí son aixi i pensen així, encara que alguns poden dissimular mes o menys bé. Es imprescindible una denuncia al jutjat, JA, amb un bon advocat i potser a la comissió deontològica. A més caldria airejar·ho als mitjans. Com a metge sento vergonya aliena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s