El monoculturalisme




He trobat molt interessant les paraules que el Príncep Carles de Gal·les va dir en la celebració d’una conferència sobre turisme a Anglesey Abbey, Lode, Cambridge. El príncep Carles va advertir que el camp britànic està arruïnat pel monoculturalisme.

“Si la societat segueix menyspreant l’artesania tradicional, acabarà tirant fils del delicat tapís de la vida rural”, va dir i va ressaltar la importància de l’harmonia, la vida ecològica i del suport als agricultors i a les empreses locals per part dels visitants i va afegir “Sense ajuda perdrem un bé nacional d’incalculable valor i que, un cop perdut, no pot ser recreat.”

Ha afirmat que els agricultors son els “millors aliats” de la industria turística, ja que conserven el paisatge, que és un lloc de vida i respiració i que “no hi ha continuïtat cultural per donar vida al seu significat i dotar a la gent d’un sentit de pertinença.”

Al llegir l’article on havien reflectides aquestes paraules, no he pogut, però, comparar-ho amb aquest país i, m’ha vingut al cap quan, no fa gaires anys, un grup de gent es va queixar d’haver anat al camp a descansar i desconnectar de la vida atrafegada de la seva ciutat i que es van trobar que les vaques feien pudor, que els esquellots no els deixaven dormir i d’altres queixes.

M’ha agradat la paraula “monoculturalisme”, i aquí afegiria que és un monoculturalisme que ve de les grans ciutats i que va dirigida al camp i a les platges.

Cada any, a portes de Setmana Santa i de l’estiu, escoltem a la nostre gent començar a malparlar sobre els que venen de les ciutats a passar les vacances a Sant Feliu, gent necessària que ens ajuda a mantenir els nostres negocis quan ens enfrontem a un hivern molt llarg però que han portat també una fama que, en alguns casos i malauradament, ha sigut merescuda.

Potser el que fa que aquest monoculturalisme s’estengui és la manca de respecte a altres formes de viure, de respecte a unes costums i tradicions, de respecte a les arrels, de respecte a l’entorn i de respecte a la seva gent.

Cada paisatge, cada ciutat, cada poble, cada vil·la és un tresor que hem de saber valorar i respectar. Si no ho fem, i tal com ha dit el príncep Carles, perdríem un bé nacional que “un cop perdut, no pot ser recreat.”

Publicat el 19.03.2011 a Tribuna Ganxona

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s